SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER: LA HISTÒRIA D'UNA PERSECUCIÓ

Aquest bloc ha estat creat amb l'única intenció de posar en coneixement general l'actuació despótica de les administracions implicades que no els importa trepitjar els drets dels ciutadans per satisfer els seus objectius.

Pràcticament la totalitat de la informació continguda en aquest bloc, es fonamenta en documentació oficial emesa per les pròpies administracions implicades.

Si algú vol contribuïr a ampliar alguna informació o considera que cal algún tipus de rectificació sobre alguna de les informacions, o es sent molest pel seu contingut, pot comunicar-ho al següent correu electrònic, i es faràn les correccions oportunes :

j_tubau@yahoo.es

I si algú ho desitja, pot publicar un comentari en aquesta web.

ANY 1976 : L'AJUNTAMENT DE SANTA EULÀLIA AFIRMA QUE ELS TERRENYS DE LES COMUNES SÓN COMUNALS

L'Ajuntament, lluny de seguir la voluntad de la donant, considera que els terrenys de Les Comunes són comunals, i per tant, ell n'és l'únic propietari.
A més, afirma que aquests terrenys no es poden comprar ni vendre, quan la majoria de propietaris (més de mig centenar) disposen d'escriptures centenàries on consten els traspassos de compravenda al llarg de la seva història que també es reflexen al registre de la Propietat de Vic.

S'investiga per mitjà d'advocats i dónen la raó als veïns :
No existeixen ni han existit mai terrenys comunals a Santa Eulàlia de Riuprimer.

Històricament i malgrat el topònim, els terrenys del paratge de Les Comunes, contràriament al que considerava l'ajuntament, no han tingut mai el caràcter de "bé comunal", sino que es tracta de terrenys de titularitat privada.

Davant de tot això, com podia l'ajuntament posar en dubte qui era el propietari d'aquestes finques i posar-se-les al seu nom ?

A l'any 1994, la premsa comarcal, amb impactants titulars, es fa ressó de l'imminent enderroc de "dues" cases (tot i estar situades molt a prop només apareix la foto d'una) edificades sense llicència al paratge de Les Comunes.

Malgrat la claredat i contundència de la notícia, amaga un rerafons molt diferent. Si bé és cert que es va produïr una infracció al edificar sense la preceptiva llicència, i que l'administració va actuar dins el termini establert per la normativa urbanística (4 anys des de que es va produïr la infracció) en cap moment es discuteix la possibilitat de la seva legalització. Ja es dóna per fet i demostrat que és totalment il·legalitzable i que l'única i dràstica solució al problema és la pena d'enderroc, sobretot perquè l'alcalde al·lega que s'han edificat en terrenys comunals.

Abundant jurisprudència declara que la pena d'enderroc, per la seva duresa, només serà justificada si no cap altre solució.

La normativa d'aleshores, molt menys restricitiva que l'actual, permetia la seva legalització si s'acreditava disposar d'una parcel·la d'una hectàrea (10.000 m2), requisit de fàcil compliment amb l'adquisició d'una de les parcel·les llindants.

Però la prepotència de l'ajuntament i la desinformació dels afectats evitarien una solució pacífica al problema, si bé resulta evident que davant dels desitjos de l'alcaldia, l'assumpte hagués acabat als tribunals, que, provablement, haurien evitat el seu enderroc.

La premsa comarcal d'aleshores, utilitzada clarament com instrument repressiu contra els implicats i demés propietaris de Les Comunes, informa que els dos habitatges en qüestió están edificats en una ZONA QUALIFICADA COM A BÉ COMUNAL i que, segons ha explicat l'alcalde a El 9 Nou, els implicats havien de saber que EN AQUESTA ZONA NO ES PODEN NI COMPRAR NI VENDRE TERRENYS, DONAT EL SEU CARÀCTER DE BÉ COMUNAL (article publicat a El 9 Nou del 24/1/94) .

L'alcalde es ratifica en les seves declaracions en un altre mitjà escrit de la comarca (setmanari Ausona) , on en un article calcat, també declara que ES TRACTA DE "SÒL NO URBANITZABLE DE NATURALESA COMUNAL". El titular a peu de foto es ben explícit : ELS HABITATGES OCUPEN UNS TERRENYS DE NATURALESA COMUNAL. O sigui, aquí ja no es discuteix una infracció, sino la titularitat dels terrenys on s'han edificat, qüestions que res tenen a veure l'una amb l'altra.

És d'una incoherència absoluta que es parli dels propietaris de dues edificacions il·legals i alhora es discuteixi la propietat del terreny on s'han edificat, doncs tothom sap que l'amo d'un terreny també ho és del que hi ha edificat a sobre, de manera que seguint la "teoria" usada reiteradament per l'ajuntament (si els terrenys són comunals, ell n'és l'únic propietari) el problema ja no seria d'aquests pobres senyors que han actuat amb bona fe però que apareixen amb nom i cognoms a tota la premsa comarcal, sino del propi ajuntament.

I quan s'afirma, a l'any 1994, que en aquesta zona no es poden ni comprar ni vendre terrenys el problema encara és meu greu si tenim en compte que aquests senyors disposen de la corresponent escriptura de propietat de la seva parcel·la i que la 1ª inscripció al Registre de la Propietat nº 1 de Vic data de l'any 1915.

Però les barbaritats no s'acaben pas aquí i la "particular" actitud de l'alcalde, contratista de professió, té la seva explicació :

Tot indica que en aquells moments els terrenys en qüestió ja figuràven a nom de l'ajuntament (o d'algú afí), en altres paraules, l'ajuntament ja havia "robat" el terreny a aquesta pobre gent als quals obligava enderrocar la casa.
La seva parcel·leta junt amb una quarantena més, havien "canviat de propietari". El nou "propietari" feia "net", no hi deixava viure als pobres, però legítims propietaris, per donar pas als nous rics i ja disposava de tota la muntanya per muntar el seu negoci, i ara sí, permetre l'edificació de luxoses residències per a famílies adinerades.

Article aparegut al setmanari
La Marxa del 10 de novembre de 1995 per calmar els ànims dels propietaris de Les Comunes que vèien com les seves terres havíen passat a mans de l'ajuntament.

Tal i com informa el setmanari, el Ple extraordinari del dia 6/11/95 agraeix la intervenció de l'Assessoria Jurídica de la Diputació per la "difícil" tasca d'aclarir la propietat dels terrenys i que s'ha allargat per un periode de vuit anys degut a les dificultats que suposava trobar un document que justifiqués la propietat dels actuals ocupants o la propietat per part de l'ajuntament, que en tindria la concessió com a bens comunals, obviant la inscripció, d'almenys, una trentena d'escriptures de terrenys de propietat privada al Registre de la Propietat nº 1 de Vic, algunes des de feia més de 130 anys.
I per acabar-ho d'adobar l'alcalde diu que fins ara no sabíem qui eren els propietaris del 50% del poble.

L'Ajuntament, a fi d'evitar una greu denúncia per apropiació indeguda i falsificació de document públic, es gasta un dineral per rectificar els plànols cadastrals i tapa el "marrón" fent un simulacre de subhasta pública dels únics terrenys de Les Comunes que estàven al seu nom.

Pel que es veu, no estava del tot clar si realment aquesta finca era de l'ajuntament, doncs en el propi Ple sobre la qüestió s'en va discutir la titularitat (vegi's titular al peu de la foto del setmanari
La Marxa del 12 de gener de 1996).

Pel que sembla, la intenció del consistori era posar a subhasta pública tota la muntanya de Les Comunes però, al descubrir-se el frau, l'únic que va poder posar a subhasta vàren ser els seus propis terrenys.

Es tracta d'un bon grapat de petites parcel·les de diversos propietaris que "extralegalment", a l'any 1967, l'ajuntament es va posar al seu nom en qualitat de béns de propis, per possessió immemorial (inscripció 1ª, finca nº 319, full 219, tom 920, llibre 10 de Santa Eulàlia de Riuprimer).
Veure inscripció finca a favor de l'ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer.

La nova finca resultant d'aquesta "concentració parcel·laria" es malvèn (per subhasta) a un preu gairebé simbòlic a un particular de la zona, que curiosament seria l'únic "salvat" de la futura il.legalització dels habitatges de Les Comunes mitjançant el nou Pla General. En l'actualitat, l'ajuntament ja no és propietari de cap finca a Les Comunes.

Prèviament, i en data 13 de setembre de 1995, aquest veí de Les Comunes havia fet una impugnació a la Gerència Catastral de Barcelona i encara espera resposta.

L'AJUNTAMENT DE SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER COBRA PER UN SERVEI QUE FA L'AJUNTAMENT DE MUNTANYOLA

Els veïns de Les Comunes, malgrat se'ns cobra la taxa per recollida d'escombraries des de fa una pila d'anys, no disposem de tal servei, doncs els contenidors més propers están a gairebé 3 Km dels nostres habitatges i a més, pertànyen al municipi de Muntanyola.
Per tant, ens veiem obligats a dipositar les escombraries als contenidors de Muntanyola.
O sigui, l'Ajuntament de Santa Eulàlia, cobra per un servei que ni tan sols presta i que en aquest cas, el presta un altre municipi. En altres paraules, es queda amb uns diners, que en tot cas, correspondrien a l'ajuntament de Muntanyola.

El mateix passa amb la resta de disseminats, on la situació és tan injusta que l'ajuntament s'ha vist obligat a fer una rebaixa del 50% de la taxa cobrada de 100 € i retornar els diners pagats de més, o sigui, 50 € més els interessos de demora corresponents (Aprovat pel Ple extraordinari del 3/11/08).

Tot i així continua sent un robatori, doncs es cobra per un servei inexistent.

ANY 2001 : L'ODI VERS LES COMUNES, PLASMAT AL NOU PLA GENERAL

El nou Pla General, flagrantment discriminatori, mitjançant una Disposició Transitòria (la 2ª), "soluciona la papeleta" als capitalistes que han edificat il·legalment els seus flamants i luxosos xalets edificats en terrenys rústics sense cap tipus de llicència i que no són susceptibles de legalització al no complir amb CAP dels requisits establerts a la normativa urbanística per a l'edificació de vivendes unifamiliars en sòl no urbanitzable.
Per no donar el mateix tracte de "libre albedrío" als veïns de Les Comunes, que, per cert, continua cobrant-los tots els impostos municipals, s'inventa una "clau paisatgística" i una altra Disposició Transitòria (la 4ª), totalment innecessàries, que els exclou de la solució donada als rics, il·legalitzant, irreversiblement, les senzilles vivendes de Les Comunes, habitades des de fa més de 30 anys per famílies de pocs ingressos.

Perquè aquesta diferència de tracte?

Finalment i després de presentar una demanda judicial, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, evita la seva definitiva il·legalització declarant que les administracions implicades no tenen cap competència per declarar il·legals els habitatges de Les Comunes, declarant nul·les les disposicions del nou Pla General.

MÉS INFO

ANY 2001 : LA GENERALITAT ES RETRACTA PER HAVER FALTAT EL RESPECTE A UN VEÍ DE LES COMUNES

La Generalitat emet un informe per tal de revocar la cèdula d'habitabilitat concedida a un veí de Les Comunes i, per rematar la jugada, el tracta de delinqüent.

A ningú li agrada que li faltin el respecte i menys amb aquests repugnants objectius. El més greu, és que aquest algú és l'administració que hi està obligada per Llei.

Es presenta queixa a la Generalitat per infringir el dret dels ciutadans a ser tractats amb respecte i deferència per les autoritats i funcionaris (Art. 35.i de la Llei 30/92 de Procediment Administratiu Comú) sol·licitant l'eliminació de totes i cada una de les expressions desqüalificadores contingudes en l'informe signat pel lletrat del Servei de Gestió Jurídica, Gerard Labat Ortiz i comformat per l'Advocada en Cap, Carme Sardà Vilardaga, en el que es declarava, entre d'altres, que s'havia obtingut la cèdula d'habitabilitat "burlant la normativa vigent i de forma fraudulenta".
Veure escrit de queixa a la Generalitat

La Generalitat es retracta de les expressions desqüalificadores i rectifica l'informe. Si bé s'indica que tan aquest informe com l'escrit de queixa seràn tramesos a la Comissió Jurídica Assessora, aquesta en fa cas omís i utilitza les mateixes expressions, corregides i augmentades, en el seu posterior informe, de data 1/8/02, favorable a la revisió d'ofici de la cèdula d'habitabilitat atorgada.

Com s'entén que aquest alt òrgan consultiu de la Generalitat, format per un bon grapat d'advocats de prestigi i cabdal, entre d'altres, per la elaboració legislativa d'aquest país es comporti tan barroerament ?
Veure escrit de resposta de la Generalitat

ANY 2002 : EL SÍNDIC DE GREUGES ES NEGA A FACILITAR ELS INFORMES DE LES ADMINISTRACIONS

L'actuació del Síndic en aquest assumpte ha estat més que deplorable, però el seu repertori de disbarats no s'acaba pas aquí, el que a continuació s'explica, encara és més greu :

Després de més de 4 mesos de la sol·licitud, o sigui, saltant-se els mateixos terminis que pretén fer complir a l'administració, què contesta el Síndic de Greuges a un ciutadà que li demana còpia del seu propi expedient ?

En aquesta ocasió (ha vist que l'anterior excusa no li serveix) al·lega que com que ell no és l'administració, pot fer el que li roti, ja que no està sotmès a cap Llei i defineix el seu procedir com a informal i no formalitzat.

En altres paraules, està dient que l'administració està obligada per llei a complir les seves obligacions, però que el seu cas és molt particular i pot fer el que vulgui, inclús burlar-se del ciutadà i ocultar informació. I ell, més que ningú, hi està igualment obligat, per aplicació analògica. I a sobre té les penques de dir que actúa objectivament.

Entre d'altres, i tal com es pot llegir al seu tríptic publicitari, "el Síndic pot intervenir en casos en que l'actuació de les administracions hagi pogut produïr una vulneració dels drets de les persones... entre d'altres, la negativa a facilitar informació que els ciutadans poden sol·licitar."

Com podeu comprovar, el propi Síndic no dóna exemple.
La pregunta és obvia :
Com pot el Síndic exigir a l'administració que compleixi amb el dret legítim del ciutadà a ser informat, si és el primer en vulnerar-lo ?

I la següent immediata seria :

A qui defenseu, a l'administració o al ciutadà ?

I aquest comissionat parlamentari pretén "controlar" l'adequació de l'activitat administrativa a la Constitució si és el primer en vulnerar-la ?

Recordem que la Constitució Espanyola reconeix el dret dels ciutadans a l'accés als arxius i registres administratius i més quan aquests gaudeixen de la condició de persones interessades.

No creieu que actuant així, ha perdut tota legitimitat i ja no és ningú per supervisar l'actuació de l'administració ?

Evidentment, aquesta vegada, no cita ni un sol article que fonamenti jurídicament les seves genials argumentacions.

Diria que aquest senyor s'oblida de la seva missió i de la institució que representa.

Aquesta resposta es mereix un ciutadà que simplement demana còpia del seu propi expedient ?

Ó és que no em facilita còpia d'aquests informes simplement perquè ni tan sols existeixen ?

Es tractarà d'un expedient X ? Senyors, ho sento molt, però crec que mai ho sabrem !
Veure tot l'historial de la seva actuació per ordre cronològic

ANY 2002 : LA GENERALITAT NO ACCEPTA LA CADUCITAT D'UN EXPEDIENT I M'OBLIGA AL CONTENCIÓS

Durant el llarg i repugnant procés de revisió d'ofici obert per anul·lar-me la cèdula d'habitabilitat concedida, la Comissió Jurídica Assessora (alt òrgan consultiu de la Generalitat format per un bon grapat de prestigiosos advocats) emet el preceptiu Dictamen.

La llei és prou clara pel que fa als terminis que disposa l'administracío per dictar resolucions : 3 MESOS (art. 102.5 de la Llei 30/92 de Procediment Administratiu).

Qualsevol que sàpiga llegir li queda ben clar, però la CJA no ho pot pas acceptar, doncs s'hauria de contradir amb la Generalitat i hauria de reconèixer els drets d'un ciutadà, i evidentment, aquests no són precisament els seus objectius.
Per la colla de lletrats de la CJA el tema afecta l’interés general i per això es poden burlar dels ciutadans i gaudeixen de la impunitat de saltar-se tots els terminis legals, doncs el seu únic objectiu és deixar sense cèdula d'habitabilitat a un ciutadà que hi té tot el dret i amb les nefastes conseqüències que això li comporta. Per si això fos poc, aprofiten per tractar-me de delinqüent, doncs segons ells, he obtingut la cèdula fraudulentament.

S’excusen en una pròpia decisió anterior, el seu descàrrec és així de simple :

De conformitat amb la doctrina assentada per aquesta Comissió Jurídica Assessora, entre d’altres en el Dictamen 705/99, es sosté l’aplicació de l’article 92.4 de la Llei 30/92 i, en conseqüència, no s’aprecia la caducitat del procediment ja que ens trobem davant una qüestió d’interés general.

Veure Dictamen 340/02 de la Comissió Jurídica Assessora

Evitar que m'anul·lin la cèdula em costa un altre contenciós, i aquest és el resultat :

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta la sentència nº 635 i no li cal entrar a valorar la resta d'al·legacions efectuades, ja que, per doctrina pacífica segons la nova LRJAP, L'EXPEDIENT ESTÀ CADUCAT, ja que la Generalitat ha infringit l'art.102.5 de la Llei 30/92 de Procediment Administratiu Comú que estableix que l'administració disposa de TRES MESOS per dictar resolució (la Generalitat va tardar 1 any i 2 mesos !!), i que si no ho fa es produeix la caducitat de l'expedient.

El TSJC declara nules i sense cap efecte jurídic les resolucions de la Generalitat i la cèdula torna a ser vàlida.
Veure text sentencia TSJC.

El que emprenya és que ja es va al.legar que l'expedient estava caducat, però ni cas. O sigui, m'han obligat a posar un contenciós totalment innecessari.

M'han tingut gairebé 7 anys marejant-me amb la cèdula, o sigui, sense dret a viure a casa meva, habitant-la il·legalment i sense possibilitat de poder-la vendre ni llogar ni de contractar cap servei, això sí, cobrant-me tots els impostos.

Veure tot l'historial de la cèdula d'habitabilitat per ordre cronològic

ANY 2004 : ES DEMANEN VIA JUDICIAL LES LLICÈNCIES DELS XALETS I L'AJUNTAMENT RESPÓN QUE NO LES TÉ.

Al veure com el nou Pla General legalitzava directament i sense haver de presentar cap tipus de projecte de legalització els flamants i luxosos habitatges acabats de construïr en sòl no urbanitzable agrícola i forestal, sense disposar de la superfície mínima (Disposicions Transitòries 1ª i 2ª) , i que per altra banda, no s'oferia una solució semblant per les vivendes de Les Comunes, construïdes i habitades des de fa més de 30 anys, sino que se les declarava directament il·legals i fora d'ordenació, exigint, entre d'altres condicions, l'adquisició d'una determinada superfície de terreny perquè, en teoria, es poguéssin "legalitzar" (Disposció Transitòria 4ª), en un dels contenciosos, es demanen via judicial a l'ajuntament les llicències de legalització de les luxoses residències.
En un informe signat per l'alcalde, Josep Musull, respón al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no les té i tira pilotes fora, al·legant que és cosa d'altres administracions, quan tothom sap que la competència per a l'atorgament de llicències l'ostenta l'ajuntament previ informe favorable de la Comissió d'Urbanisme de Barcelona.

Així doncs, si l'ajuntament informa de que no disposa de tals autoritzacions, vol dir que la Comissió d'Urbanisme de Barcelona tampoc a emès la preceptiva autorització, conseqüentment, aquests habitatges, de considerables dimensions i luxós format, s'han edificat sense cap tipus de llicència i ni tan sols han estat objecte d'un expedient de legalització, qüestió que encara afegeix un plus de discriminació a l'assumpte.

I per un simple cobert exigeixen autoritzacions autonòmica i municipal, les deneguen i pretenen enderrocar-lo i el TSJC diu que és plenament legal i els obliga a concedir llicència. Si això no és corrupció, que algú m'ho expliqui !

SÍNDIC DE GREUGES : INCOMPETENT O CORRUPTE ?

ANY 2006 : EL CADASTRE DE BARCELONA CERTIFICA LA "DESAPARICIÓ" DE 42 PARCEL·LES DE LES COMUNES

Al febrer del 2006, es demana una relació dels titulars que ha tingut una parcel·la a la Gerència del Cadastre de Barcelona, que respón de forma totalment irregular certificant que entre els anys 1992 i 1996 desapareixen ni més ni menys que 42 parcel.les de titularitat privada del paratge de Les Comunes. Si bé s'indiquen els propietaris anteriors i posteriors, "sorprenentment" s'omet el nom del "nou" propietari de la parcel·la durant aquest període.
Algú va "convertir" les 42 parcel.les en una de molt més gran i se la va posar al seu nom.

Aquestes "modificacions", tal i com indica el Jefe de Área Regional de Inspección del Cadastre, Sr. José Mª Busqué, es realitzen amb l'expedient ALTR20850.59/96. Fa gairebé 3 anys que s'ha demanat còpia del mateix i el Sr. Busqué, incomplint els terminis establerts a la Llei 30/92 de Procediment Administratiu Comú, encara no s'ha dignat a respondre.

En el seu moment, a l'any 1995, també es va demanar el mateix i l'ajuntament va "tirar pilotes fora" sense voler aclarir res al respecte. Ni tan sols va informar res sobre el parcel·lari cadastral de Les Comunes, adduïnt no poder-ne certificar res per no ser de la seva competència quan tothom sap que l'esmentada informació consta disponible a qualsevol ajuntament.

ANY 2007 : EL TSJC ORDENA A L'AJUNTAMENT A CONCEDIR LLICÈNCIA A UN COBERT QUE PRETENIA ENDERROCAR.

ANY 2008 : MALGRAT DISPOSAR DE CÈDULA D'HABITABILITAT, S'EM DENEGA EL SERVEI PÚBLIC D'AIGUA POTABLE.

Sol·licito a l'ajuntament de Muntanyola, la connexió del meu habitatge a la xarxa pública d'aigua potable ja que, al ser la més propera, em significa un estalvi econòmic. Junt amb la instància, hi adjunto còpia del DNI, de l'escriptura de propietat i de la cèdula d'habitabilitat. Amb aquests documents a qualsevol lloc del país, t'han de concedir el servei, però com podreu comprovar, a Santa Eulàlia és diferent.

Al haver-se de fer una autorització a un habitatge d'un altre terme municipal, lògicament, l'ajuntament de Muntanyola demana permís al de Santa Eulàlia, el qual, com no podria ser d'altre manera, informa desfavorablement.

La persecució continua i malgrat disposar de cèdula d'habitabilitat (vigent gràcies a acudir als tribunals), l'ajuntament de Muntanyola es veu "obligat" a denegar-me la connexió de l'habitatge a la xarxa d'aigua potable "gràcies" a l'informe desfavorable de l'ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer.

L'informe, fa valer la normativa que, 4 mesos abans, havia estat anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és a dir, aplica la Disposició Transitòria 4ª del nou Pla General, que qualifica d'il·legals els habitatges de Les Comunes i la sentència deixa ben clar que no són il·legals, qüestió que invalida dita Disposició que estableix un "sistema" (inviable al exigir condicions d'impossible compliment) per legalitzar-los.

A més, el TSJC fot una bona clatellada a les administracions implicades (ajuntament i Generalitat) al declarar que dita normativa és incongruent i contrària a la normativa urbanística i que ni tan sols són competents per fer tal declaració.

No calen més comentaris.

ANY 2008 : ELS REGIDORS D'ERC, FASTIGUEJATS, SURTEN DE L'AJUNTAMENT

ERC deixa l'equip de govern de Santa Eulàlia de Riuprimer

09-04-2008

ERC deixa l'equip de govern de Santa Eulàlia de Riuprimer. Xevi Rovira i Montells, regidor de Cultura i Serveis Socials al govern de l’Ajuntament de Santa Eulàlia, ha presentat aquest dimecres la seva renuncia al càrrec.

La renúncia es produeix, segons s'explica en un comunicat d'ERC, després de nou mesos de govern i de constatar ´´la poca predisposició al diàleg i al consens del grup municipal majoritari al govern Ara Riuprimer´´. Segons Rovira, la decisió final de deixar l’equip de govern ha estat la negativa de l’alcaldesa a consensuar un acord de govern que a principis de març va presentar ERC on quedessin marcades amb claredat les responsabilitats polítiques de cada àrea així com el pressupost corresponent.

Segons Xavier Rovira “Esquerra sempre ha mostrat la seva voluntat de continuar a l’equip de govern, contribuint a la seva estabilitat institucional amb plena capacitat per governar, en base a la confiança mútua dels partits que l’integren i la presa de decisions amb respecte a l’expressió plural que representen els grups polítics en el consistori´´. Amb tot, des d'ERC aposten per ´´seguir treballant en positiu des de l’oposició´´.

´´Des del grup municipal d’Esquerra-AM -continua dient el comunicat- creiem sincerament que la gestió i la bona feina feta en aquests mesos ens avala en tant que hem estat capaços de transformar idees en petites realitats i alhora generar valors compartits´´. ´´Esquerra-AM lamenta que la rigidesa política d’Ara Riuprimer hagi troncat la il·lusió del canvi expressada a les urnes en les eleccions municipals del maig de 2007´´, conclou el regidor d'ERC. (Informació extreta de El 9 Nou)

ANY 2009 : UN ADVOCAT DEMANA QUE S'OBRI EXPEDIENT A UN FUNCIONARI DE LA GENERALITAT

... la persecució continúa :

La Generalitat acaba de denegar una sol·licitud de cèdula d'habitabilitat (document imprescindible per demanar un servei) a un veí del paratge de Les Comunes de Santa Eulàlia de Riuprimer.

Ara la nova excusa (després de la recent sentència del TSJC no li poden dir que el seu habitatge és il·legal) és que no li reconeixen allà on viu com un habitatge.

A aquestes alçades és del tot imversemblant tal afirmació, doncs fer els ulls clucs davant d'un certificat d'habitabilitat subscrit per un arquitecte col·legiat, és, si més no, sorprenent.

Qui millor que un arquitecte per certificar si una edificació és o no un habitatge ? A més, aquests tipus de certificats són plenament vàlids com acreditació davant d'un jutge.

A la vista de l'abundant documentació aportada junt amb la sol·licitud amb tota mena de documents públics i privats (escriptures, IBI d'urbana, conveni amb l'ajuntament, fotos aèries certificades de fa trenta anys, multitud de llicències pròpies d'un ús d'habitatge atorgades pel propi ajuntament, empadronaments, informes visats, etc...), més la que consta a les pròpies administracions, és realment "inexplicable" que el Cap de Servei d'Habitabilitat i Parc Desocupat de la Generalitat (responsable de la concessió de cèdules d'habitabilitat) es presti al joc brut de l'ajuntament i s'entossudeixi a no reconèixer la realitat i pugui arribar a parlar d' un suposat habitatge, o dependències utilitzades com a tal.

I més tenint en compte que el suposat habitatge ja fa més de 30 anys que és habitat i més de set anys que es reconeix formal i expressament en el text del propi Pla General d'Ordenació de Santa Eulàlia de Riuprimer (Art. 142.4 i D.T. 4ª).
I també ho diu una sentència. Aquesta definició també és recollida en l'esmentada sentència del TSJC aportada amb la sol·licitud de cèdula.

L'ajuntament ens empadrona, ens cobra l'IBI d'urbana (com a ús residencial) i la taxa per recollida d'escombraries (servei inexistent) i després ens nega qualsevol servei perquè no reconeixen les cases com a habitatges. Això sols és una mostra més de la "coherència" en que actúa aquest ajuntament.
És obvi, que si paguem impostos ha de ser a canvi d'algun servei, d'altre manera això seria ser cornut i pagar el beure.

Prèviament a la Resolució denegatòria, com no podria ser menys, l'ajuntament emetia el fal·laç informe, signat per l'arquitecte municipal, Núria Sans Cuffí, informant només d'una llicència de l'any 1977 concedida per una caseta-magatzem i d'una paralització d'obres de l'any 1981, però obviant la resta de llicències concedides recentment per fer reformes a l'habitatge.

És realment increïble i fora de tota lògica que ara, l'arquitecte municipal pretengui deconèixer l'existència de l'habitatge quan hi ha estat "in situ" i en diverses ocasions per tal d'informar favorablement aquestes llicències.

Adduïr un acte de suspensió d'obres produït fa quasi 30 anys, és com a mínim, particularment extrany, a no ser que hom tingui en compte que "les suspensions" són de les úniques causes que poden motivar una denegació de cèdula. És sorprenent que l'informe només citi aquesta paralització i obviï l'existència d'un conveni urbanístic de l'any 2000 (a canvi de retirar un contenciós del Jutjat per denúncies municipals falses) que la deixa sense efecte.

Ni fet expressament, l'informe municipal, encaixaria, com anell al dit, per la posterior Resolució del Cap del Servei, Josep L. Gallego Ferruz, fet que fa pensar en una acció coordinada prèvia (premeditació).

La normativa urbanística d'aplicació (Disposició Transitòria 6ª del Decret 305/2006, DOGC nº 4682 del 24-7-2006, pàg. 33149) és prou clara quan reconeix que, fins i tot els habitatges implantats il·legalment (sense llicència expressa) i malgrat es trobin fora d'ordenació, tenen dret a disposar de cèdula d'habitabilitat quan la pressumpte infracció que s'hagués produït en el seu moment (en aquest cas, ja fa més de 30 anys) ha prescrit (el termini de prescripció és de 4 anys segons l'art. 279 del Decret Legislatiu 1/1990, DOGC nº 1317 de 13-7-90, pàg. 3352).

Però, fent cas omís al que estableix aquesta normativa, el Cap del Servei considera que al no haver-hi llicència (fet totalment intrascendent com hem vist), tampoc es pot concedir la cèdula.

Per si no havia fet prou pena, afirma, a més, que manca el certificat final d'obres, això tampoc és cert : el va emetre un Arquitecte Superior a l'any 1999, i consta protocolitzat a l'escriptura davant Notari (en consta còpia a l'expedient).

Els fets i la Llei són ben clars, però una altra qüestió és que aquesta situació o solució plagui més o menys a determinades persones, fet que no hauria de suposar cap obstacle per tal de que l'administració complís amb les Lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, normes que tenen per finalitat donar una sortida raonable a situacions històriques o preexistents.

L'advocat, en el Recurs d'Alçada contra la denegació de la cèdula d'habitabilitat, apart de tot el que es diu en aquest escrit, també els recorda que a un servidor se li va anul·lar la cèdula d'habitabilitat concedida, i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va declarar la nul·litat de les accions empreses per la Generalitat (a instàncies de l'ajuntament), de la mateixa manera que el mateix Tribunal va haver de declarar la nul·litat dels articles del Pla General de Santa Eulàlia que declaraven la il·legalitat dels habitatges de Les Comunes.

Pot arribar a ser "comprensible" que l'ajuntament continui "ressentit" pel fet de que, fa 13 anys, hagués de fer marxa enrrera i no es pogués apropiar dels terrenys del paratge de Les Comunes i tingui una "mania" obsessiva vers els veïns d'aquesta zona (el frau va ser descobert per un veí de la zona), però és evident que la Generalitat no es pot fer l'orni i fer veure que no sap què passa.
En l'esmentada sentència el TSJC els fot una bona clatellada tombant la normativa que han aprovat al ser incongruent i contrària a la Llei d'Urbanisme i declarant que ni tan sols tenen competències per declarar il·legals uns determinats habitatges.
Resulta absolutament inadmissible que una administració d'un àmbit territorial molt més ampli es presti a jugar aquest lamentable joc que obstaculitza greument viure a casa nostra d'una forma més o menys digna i sense entrebancs, encara que sigui amb l'etiqueta de fora d'ordenació.

Davant de la evident i clamorosa manca de fonamentació de la Resolució denegatòria, que nega uns fets que consten per escrit i publicats al DOGC i alhora reconeguts en una sentència ferma del TSJC, l'advocat demana que s'obri expedient disciplinari a l'autor de la Resolució, per significar una restricció gravíssima del dret constitucional a la llibertat de residència i a un habitatge digne. El mateix s'hauria de fer, com a mínim, amb l'autor de l'informe municipal i demés responsables de l'ajuntament.

És d'una mala fe absoluta l'actuació d'aquests funcionaris que cobren de nosaltres mateixos i alhora ens trepitgen els nostres drets més fonamentals amb la repugnant finalitat d'evitar que poguem viure dignament a casa nostra i amb tota la documentació en regla.
No tenen escrúpols, no ens han pogut il·legalitzar mitjançant el Pla General i ho fan d'aquesta manera, és inhumà i intolerable.

La qüestió és que els "nostres" funcionaris han privat a un ciutadà del legítim dret a disposar de la corresponent cèdula d'habitabilitat amb els greus perjudicis que això comporta, i si vol disposar-ne algún dia, de moment s'hagut de rascar la butxaca i contractar els serveis d'un advocat interposant un Recurs d'Alçada que, provablement, ni tan sols es dignaràn a contestar i aleshores només li quedarà l'opció d'anar al contenciós, tornar-se a gratar la butxaca (pels volts de 5.000 €) i esperar que d'aquí uns 6 anys (tots sense cèdula, sense serveis) tingui la sort que un Tribunal li dongui la raó (gràcies a l'ajuntament, un servidor ho ha hagut de fer en 4 ocasions). I els altres, tan "frescos" i satisfets per les seves gestes administratives. A Santa Eulàlia de Riuprimer les coses funcionen així. Si això és justícia, que algú m'ho expliqui.

De que serveixen les Lleis si se les passen pel "forro" ?
Estat de Dret ?
30 anys d'ajuntaments "democràtics" ?

ANY 2011 : LA SECRETÀRIA MUNICIPAL NEGA L'ACCÉS A UN EXPEDIENT EN EXPOSICIÓ PÚBLICA

Quan la secretària municipal nega l'accés a un expedient en exposició pública amb tota mena d'excuses barates, realment tenim un problema, i molt greu.

El propi Ajuntament, obligat per llei i mitjançant un anunci publicat a El 9 Nou del passat dilluns 7 de febrer (pàg. 5), exposa públicament que un expedient, durant el termini d'un mes, resta a disposició de totes les persones interessades a fi de que puguin formular les al·legacions que considerin oportunes. El mateix anunci, per tal de donar-li la màxima difusió, també es publicita en d'altres mitjans de prensa escrita de gran abast, es penja al tauler d'anuncis de l'Ajuntament i també es publica al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) o en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB) i a les seves webs respectives per a la seva consulta via Internet.

Doncs bé, un servidor es persona a l'Ajuntament el passat 28 de febrer (dins el termini d'exposició pública) per tal de poder consultar l'esmentat expedient i la administrativa que m'atén i prèvia consulta a la secretària municipal em diu “que estic fora de termini, que l'expedient ja s'ha enviat” i li contesto que això no és així, doncs el termini indicat d'exposició pública és d'un mes tal i com consta a l'anunci publicat en aquest periòdic (vaig acudir-hi amb una fotocòpia del mateix) i ho comenta a la secretària. A partir d'aquí i un cop superat el primer entrebanc (ja no s'insisteix més que estic fora de termini ni que l'expedient ja s'ha enviat), rebo un tracte totalment “personalitzat” per part de la secretària municipal que em demana si vull veure el projecte i li dic que vull veure l'expedient sencer i s'en va a buscar-lo. M'entrega el projecte tècnic redactat per l'arquitecte i quan em dono compte que s'emporta la resta de l'expedient, li dic que també m'interessa veure-ho i em trobo amb un segon entrebanc, doncs ara em contesta que no em permetrà veure-ho amb l'excusa de que “hi han dades personals, que en tot cas hauria de tapar-les”. Li reitero que si l'expedient està en exposició pública no em pot privar de fer-li una ullada, i em trobo amb un tercer entrebanc, aquest cop la nova excusa és que “en exposició pública només hi està el projecte, no els informes de l'expedient” i li contesto que això no és així, doncs si hi ha un termini d'exposició pública per fer al·legacions, se suposa que has de poder veure tot l'expedient, si no, com es poden presentar unes al·legacions? Només contra un projecte tècnic d'un arquitecte? Ara li insisteixo que llegeixi el que diu l'anunci, en el qual lògicament, s'indica que el que resta en exposició pública és l'expedient. Aquesta vegada em respón “que s'en diu expedient de forma genèrica”. Ja estic alucinant i li dic que suposo que teniu algún problema doncs no entenc com es posen tants problemes per una cosa normal i corrent que qualsevol funcionari d'Ajuntament et facilita sense cap problema per simple sentit comú i per la senzilla raó de que hi está obligat per llei. En aquest moment ja li dic si és que haig de venir amb un advocat per poder veure l'expedient. Seguidament li demano si em permet de veure'l i no em contesta i quan el tinc, m'el treu enèrgicament de les mans i alçant la veu molt exaltada i donant un fort cop a la taula amb l'expedient em diu que “quan ho demani m'ho ensenyarà tot” (?) i “que no malpensi que vulgui amagar res, però que haig de tapar les dades personals”. Li insisteixo que un expedient en exposició pública no es pot privar a ningú, doncs sería absurd que una llei permetés posar-lo a disposició pública i una altra en prohibís consultar-lo. A partir d'aquest moment, ja amb un to més calmat, em “comenta” superficialment alguns dels documents de l'expedient (malgrat que acabava de dir que no eren “públics”), però sense deixar-me en cap moment de poder consultar-lo tranquilament sense els seus impediments. Mentre s'endú l'expedient (se suposa que per tapar les dades personals), em diu que puc mirar tranquilament el projecte (que només conté dades tècniques) i per si encara no havia fet prou pena, insisteix que “només puc al·legar contra el projecte, contra res més, qué és l'únic que està en exposició pública”. Indignat i perplex, en aquest punt considero que ja he perdut prou el temps i m'en vaig cap a casa.

Els ciutadans tenim garantit per llei el dret a conèixer els documents d'un expedient, inclús si no está en periode d'informació pública i també d'obtenir-ne còpies, si en som persones interessades, o sigui, quan els nostres drets en puguin ser directament afectats per la resolució que s'adopti a l'expedient. I resulta que, a més, un servidor disposa d'un habitatge al qual pot ser-li aplicable el mateix procediment urbanístic (per això vaig acudir a informar-me a l'Ajuntament) per està situat a la mateixa zona que l'habitatge relacionat a l'expedient, amb l'agreujant de que la secretària municipal ho sap perfectament.

Aquesta conducta, tan irresponsable i més pròpia d'èpoques passades, com a mínim, hauria de comportar la seva suspensió de sou i feina per una bona temporada.

Tal vegada es tracti d'un Expedient X? Sembla surrealisme però lamentablement és ben veritat.

República Bananera de Santa Eulàlia de Riuprimer, segle XXI.

BREU HISTÒRIA DE SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER

L'indret és esmentat i documentat des del 892; havia estat considerat inicialment com una continuació de la vall de Muntanyola. El terme de Santa Eulàlia de Riuprimer (antigament de Riumerder) s'organitzà definitivament i administrativament entorn del domini del castell de Torroella. Aquesta petita fortalesa, existent ja el 904, va prendre la categoria de castell termenat vers el 1130. Sembla que aquest terme fou encomanat o posat primitivament sota l'alt domini dels bisbes de Vic. Tots els seus amos o feudataris, almenys a partir de Guillem Bernat de Manlleu, que el posseí entre el 1194 i el 1203, feren acte de vassallatge per aquest castell als bisbes de Vic. D'ençà de mitjan segle XIII es féu més activa l'acció dels bisbes sobre aquest castell i el seu terme, els quals encomanaren a diferents nobles, que havien de prestar obediència i vassallatge. El terme, que comprenia també la sufragània de Sant Jaume i Sant Cugat d'Alboquers, era molt poc poblat al segle XIV. El domini civil dels bisbes sobre el terme es mantingué fins al principi del segle XIX.

SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER: LA HISTÒRIA D'UNA PERSECUCIÓ

Cap comentari:

BENVINGUTS A riuprimer.cat

QUI SOC

Cercar en aquest blog